Javier López

La darrera dècada ha provocat canvis de fons polítics, electorals i sociològics a Catalunya. Canvis que s’han accelerat amb les incomprensions institucionals, la crisi econòmica i que també troben la seva explicació en l’arribada de noves generacions al mapa electoral.

El socialisme català inexorablement ha de moure fitxa. Clarificar des de l’afirmació la seva posició i construir un nou horitzó agregador i atractiu per una majoria de ciutadans en el camp nacional. I això, és possible.

Un horitzó construït des de la profunda convicció de que el federalisme és el millor encaix per Catalunya. Un federalisme asimètric construït des de l’afirmació nacional i la voluntat d’entesa; un federalisme asimètric defensat sense complexos a banda i banda de l’espectre polític.

Un federalisme que marqui com a objectiu la reconstrucció del pacte constitucional. Un nou pacte que permeti una transició federal. Una transició federal entesa no com una utopia, sino com la modernització necessària i urgent que l’Estat de les Autonomies necessita i que té pendent des de fa massa temps. La transició federal és la democratització de les institucions de l’estat, com per exemple el cap de l’estat o el poder judicial i, a la mateixa vegada, es configura com la garantia dels drets socioeconòmics que han estat laminats per la crisi econòmica. Una transició federal que oxigenaria les institucions i faria partícips d’aquest nou pacte a les generacions que no vàrem votar la Constitució del 78.

Un federalisme que reconegui un nou status institucional per Catalunya; propi, bilateral i preferent. Un federalisme també de caràcter fiscal, que ens faci responsables i protagonistes de la despesa pública a Catalunya. Ara bé, que també ens faci responsables i protagonistes dels ingressos i la seva normativa. Això ens permetria a uns i d’altres explicar les (grans) diferències en aquesta matèria.

Tot això reconeixent sense ambigüitats que Catalunya decidirà els seus destins i, una obvietat, a la democràcia no se li poden posar límits. Si es vol convocar un referèndum caldrà trobar una articulació jurídica i que tothom defensi les seves posicions i projectes, també ho farem nosaltres. L’hora dels eufemismes ha passat, ara tothom ha de parlar clar.

Aquestes posicions permetrien situar als socialistes un horitzó clar i positiu per Catalunya i els seus ciutadans. Aquesta seria una solució; de totes les plantejades la solució possible que permetria regenerar un status quo que ha donat sobrades mostres d’esgotament i que garantiria la cohesió social i nacional que ens cal preservar.

D’aquesta manera el socialisme català passaria a l’ofensiva. Les darreres setmanes ja s’han donat passos en aquesta direcció. Però el que és més important, rebutjaria així la tàctica política letal del catenacció. Espai on el volen situar –atrapar- els seus adversaris a banda i banda, aquí i allà.

Complicat?  Sí, sens dubte. Però la política com la vida és complicada. I un país ric i complexe necessita de solucions complexes. Un horitzó que necessitarà, com la vida mateixa,  d’altes dosis de valentia i de capacitat de persuasió.